La isla de las cartas perdidas és una invitació a gaudir de la lectura, una novel·la que convida a llegir pel plaer de llegir, deixant-nos endur per la manera com està narrada la història, per la força dels personatges secundaris i pel procés d’aprenentatge i creixement que fa el protagonista al llarg del llibre.

Coherent amb el fons de Babulinka (que publica llibres "que inspiren, que ajuden a trobar-se un mateix i ser més feliç"), el llibre escrit per Oriol Canosa ens convida a "adonar-nos del que pensem i del que sentim realment. És com si, lletra a lletra, alguna cosa que s’amaga al nostre interior sortís a la superfície."

Llegim: Fugim de la guerra i ens instal·lem amb l'Albert a Isola della Cona, on coneixem els personatges amb qui comparteix una part curta i alhora intensa del seu camí a la vida. L'oncle Audubon ens encomana l'hospitalitat i la passió per l'ornitologia. El príncep Von Thurn und Taxis ens contagia l'alegria de viure en un present etern i divertit, centrat en la feina i les relacions amb els amics. Rainer, el poeta, ens indica els camins del viatge introspectiu cap a l'autoconeixement. Nereu, el gondoler, ens acompanya de manera protectora i profètica als lectors i a l'oncle, l'Albert i els cosins, Max i Moritz, que semblen sortir de les caricatures de W. Busch per portar les trapelleries a l'illa i desemmascarar, en ple ball de disfresses d'alta societat, l'absurditat de la guerra.

Continuem llegint: Observem les il·lustracions de Mercè López i veiem que els personatges adults són humans animalitzats, com suggereixen els seus noms i les caracteritzacions textuals. A través d'aquesta animalització la il·lustradora aconsegueix expressar tota la força del caràcter de cada personatge i afegeix humor a la història. En contraposició als adults animalitzats, els nens són personatges amb característiques físiques purament humanes, despullats de màscares (quan no són estrictament imprescindibles per poder assistir a la festa de disfresses dels adults), com una evocació de la innocència que es va perdent en fer-se gran i a la qual sembla fer referència el poeta en la seva primera conversa amb el protagonista de la història: "La veritable pàtria de cadascú és la seva infància, Albert. És el lloc on tots voldríem tornar."

Quan acabem la lectura, pensem que una bona forma de tornar a la infància pot ser rellegir La isla de las cartas perdidas, per tornar a veure el món amb els ulls innocents de l'Albert i per tornar a gaudir de la companyia, la protecció i els savis consells dels personatges adults que acompanyen el protagonista i que als lectors ens han fet somriure constantment mentre llegíem el llibre.