Tingueu l’edat que tingueu, llegiu aquest llibre. Compartiu-lo amb qui estigui a prop vostre. Regaleu-lo als infants i als adults que aprecieu. En la història d’amistat entre el Marcel·lí Pedret i l’Arnau Rasclet, hi trobareu la complicitat dels amics de l’ànima, aquells que uneix un vincle que ni el temps ni la distància podran desfer mai.

El traç fi, net i negre sobre blanc característic de Sempé en els dibuixos del Petit Nicolas dóna vida al Marcel·lí i l’Arnau, fent que els personatges es moguin, juguin, riguin, emmalalteixin, plorin, se sorprenguin, creixin... i els lectors els puguem identificar sempre. Sempé intensifica amb una taca de color vermell, mínima i significativa, la característica que defineix el Marcel·lí: s’enrojola durant estones llarguíssimes sense cap raó aparent. L’Arnau esternuda sovint malgrat no haver estat mai constipat, i el so dels seus esternuts sembla sortir de l’interior del llibre i passar de les bafarades de còmic a les nostres orelles.

La vida quotidiana que comparteixen els dos nens, que "també es podien estar sense jugar o sense parlar, perquè junts no s’avorrien mai", canviarà a mig relat. Sempé ens ho diu directament als lectors: "PERÒ (aquestes lletres són una mica negres perquè el que passarà a continuació és una mica trist)." La família de l’Arnau es mudarà i el Marcel·lí perdrà la pista de l’amic. Passarà el temps, el Marcel·lí farà nous amics, creixerà... i un bon dia el senyor Marcel·lí Pedret es mirarà un home que esternuda a l’autobús i... "I (no cal que us expliqui per què aquesta lletra és rosa...)", ens dirà Sempé als lectors just abans de mostrar-nos com es retroben els amics.

"No crec que els meus personatges siguin minúsculs. Potser és el món, que és massa gran." Diu Sempé. I probablement tingui raó.