Nadarín és un peixet negre que viu amb un grup de peixets vermells al fons del mar. Un dia una tonyina es cruspeix els peixets vermells i Nadarín fuig oceà enllà amb moltes pors. L’aventura li ofereix descobertes singulars: una medusa gelatinosa, una anguila amb la cua tan llarga que gairebé l’oblida, un bosc d’algues... Quan troba un grup de peixets vermells els anima a sortir a recórrer aquest món aquàtic ple de vida, representada combinant tintada i estampació sobre blanc. La por de ser cruspits per un peix gros immobilitza els peixets vermells, però en Nadarín els explica com s’han d’organitzar per sortir a nedar tots junts i semblar un peix enorme. “Jo seré l’ull”, els diu. I neden en bloc com si fossin un peixot, mostrant-nos que la unió fa la força.

Com en totes les obres de Leo Lionni, en aquesta hi trobem un ensenyament no moralitzant ben clar: ens anima a integrar-nos en el nostre entorn sent nosaltres mateixos i aportant a la col·lectivitat allò que ens fa diferents com a element enriquidor. Per fer-ho, en aquest cas incideix en la necessitat de pensar i conèixer-se un mateix per, a través de l’enginy, vèncer les pors i aconseguir millores col·lectives sabent quin és el lloc que un mateix ha d’ocupar en aquesta col·lectivitat.

Lionni és un dels artistes i publicistes que revolucionen la concepció de l’àlbum il·lustrat a partir de la dècada del 1960. Tal com assenyala Teresa Duran al seu llibre Àlbums i altres lectures, Lionni i altres artistes i dissenyadors de publicitat com Bruno Munari incideixen en el món del llibre infantil introduint elements per narrar visualment les històries que volen explicar. Investiguen en la creació de personatges utilitzant noves tècniques, com el collage, que Leo Lionni fa servir per construir personatges a Frederick com a reflex de les diferents textures i colors que observem en l'entorn natural.