Un noi ens explica de manera col·loquial, amb textos frescos, àgils i dinàmics, com retalls d’una carta personal escrita a màquina, la història de quan va trobar una cosa perduda estranyíssima, mig cranc i mig estufa, de color vermell cridaner, de dimensions gegantines, que paradoxalment només li cridava l’atenció a ell.

Mentre anem llegim els retalls de la carta que ens envia el noi, els lectors anem veient les vinyetes que il·lustren com van viure el temps que van estar junts en una ciutat industrial, atapeïda de grisos i de cels coberts.

Per molt que el noi demana consell i pregunta als altres, ningú no es preocupa ni mostra interès en ajudar-lo a trobar el lloc de la cosa perduda o, almenys, un bon lloc per a la cosa perduda. En ple procés de tràmit administratiu burocràtic, un ésser estrany parla amb el noi i li ofereix una targeta amb un símbol dibuixat que el portarà a un indret obert on veiem que conviuen milers de coses perdudes estranyíssimes però que semblen felices allà.

Amb la mateixa naturalitat amb què es van trobar, els personatges principals s’acomiaden. El noi ens explica que cada vegada en veu menys de coses estranyes, perquè està massa ocupat amb altres coses.

La cosa perdida té tantes lectures com interpretacions en vulgueu fer els lectors. Com més hi vulgueu aprofundir, més significats hi trobareu.

Podeu llegir-la com a historieta humorística surrealista, però hi apareixen constants que Shaun Tan ha tractat en altres llibres des d’altres perspectives menys banals, com el sentiment de pertinença i el fet de sentir-se desubicat, estrany i aliè en un entorn concret. I com a constant en el tractament del tema, hi ha també l’esperança de trobar un bon lloc d’acollida. En La cosa perdida, a més, es critica la burocràcia sobredimensionada que entorpeix la relació natural entre individus i entre la societat i l’entorn. I també hi ha una crítica a l’individualisme i la indiferència en la societat industrial.