Al club de lectura del Pati de llibres anem d’illa en illa amb Oriol Canosa

illes_canosa1

Al club de lectura de juny ens reunirem els nois i noies de tots els grups del club per parlar amb Oriol Canosa de les seves illes publicades: L’ILLA DE LES CARTES PERDUDES, L’ILLA DE PAIDONÈSIA i EL ISLOTE DE LOS PERROS.

De L’illa de les cartes perdudes, il·lustrada per Mercè López, en vam poder parlar amb l’escriptor i l’editora de Babulinka Books, Mar González, fa un parell d’anys també al club de lectura, en una trobada familiar després de comentar el llibre amb els nois i noies del primer grup del club que el va llegir:
http://www.patidellibres.com/blog/oriol-canosa-illa-cartes-perdudes/

oriol i mar

Després d’aquella trobada vam acabar llegint i comentant el llibre a tots els grups del club; al grup dels més grans, per petició d’una de les lectores que li havia agafat el llibre al germà petit i estava entusiasmada i en volia parlar i volia fer sessió de recerca. I així ho vam fer:
http://www.patidellibres.com/blog/club-de-lectura-sessio-de-recerca-partir-de-lilla-de-les-cartes-perdudes-oriol-canosa-merce-lopez-babulinka-books/

D’aquella trobada amb Oriol Canosa i Mar González va sorgir una proposta engrescadora: l’Oriol Canosa va començar dos relats que els nois i noies van continuar escrivint fins acabar-los. Van ser mesos d’activitat creativa intensa. En vam parlar a la revista Faristol:
http://www.clijcat.cat/faristol/descargas/81/3_81.pdf

Quan va arribar el moment d’il·lustrar els relats, els nois i noies es van frenar. Així que avui recuperem aquells dos relats i els pengem al blog al final d’aquesta invitació a anar de L’illa de les cartes perdudes a L’illa de Paidonèsia, il·lustrada per Gabriel Salvadó, publicada per La Galera i Premi Josep M. Folch i Torres 2016, que comentarem demà dimarts 20 de juny amb l’autor en una trobada on esperem que s’expressin moltes i diferents experiències de lectura, com les que hem viscut nosaltres quan hem llegit el llibre junts adults i infants (la ironia i el sarcasme del to d’aquest recull de cartes fa riure alguns lectors i fa que d’altres s’enfadin… a veure què recollim demà). I com que acaben de publicar la tercera illa d’Oriol Canosa, convidarem tothom a llegir-la i també li demanarem a ell que ens en parli: El islote de los perros , il·lustrada per Oriol Vidal, publicada per Edelvives i Premi Ala Delta 2017. Aquestes illes són un bon arxipèlag literari que reuneix obres completament genuïnes, ben diferents entre elles tant en el to com en l’estil i el tema triats, i que alhora comparteixen alguna cosa que les uneix de forma gairebé impercetible, potser és la veu narrativa, que surt de cop i amb senzillesa de la vivència narrada en l’interior del relat per fer parar l’atenció del lector en un personatge, una acció o una situació concreta i després el torna a fer entrar en la vivència com qui es llença de cap a l’aigua.

oriol

Demà esteu convidats a donar la benvinguda a l’estiu visitant aquestes illes de l’Oriol Canosa. Porteu els llibres que ja teniu a casa perquè us els signi l’autor. Els altres, els trobeu a la llibreria.

illes_canosa2

I allà van els dos relats dels nois i noies del club de lectura a partir dels inicis que va proposar-los l’Oriol Canosa. Mantenim els (Continuarà…) perquè veieu com va canviant el relat a mesura que la mà que escriu és la d’un noi o una noia diferent de cada grup. Poseu-vos còmodes per llegir-los, que són llargs:

L’OCTAVI. Conte del grup que ha llegit L’illa de les cartes perdudes

Com cada matí, l’Octavi es va llevar d’un bot i va córrer a obrir la finestra. Era dissabte i feia un dia fantàstic: un dia per passar-se’l jugant al jardí. Es va vestir tan de pressa com va poder i va asseure’s al llit per posar-se les sabates.
Va ser llavors quan va notar alguna cosa estranya: al seu llit hi havia algú dormint! Procurant no fer soroll i amb el cor a punt d’explotar-li dins el pit, va enretirar el llençol per veure qui era.
Es va quedar glaçat. De fet, res no l’hauria sorprès més que el que s’hi va trobar. Fins i tot si s’hi hagués trobat un cangur australià o el president del govern fent la migdiada no s’hagués sorprès tant: allà estirat, tranquil·lament dormint al seu llit, hi havia… l’Octavi.
Bé, de fet no podia ser l’Octavi, perquè l’Octavi era allà dret, mirant aquell altre Octavi que dormia plàcidament. Però aquell nen que hi havia estirat al llit era exactament igual que ell: la mateixa cara, el mateix pentinat, el mateix pijama…
–Mare, pare, hi ha un altre Octavi al meu llit! –va cridar el pobre Octavi.
Ja us podeu imaginar què van pensar els pares quan el van sentir. De fet, van pensar exactament el mateix que pensen tots els pares quan els seus fills els desperten a crits un dissabte a les set del matí. Ho deixarem aquí.
El pobre Octavi va haver d’insistir molt. Finalment, quan els pares van aixecar-se i van acompanyar el seu fill a l’habitació, es van quedar tan parats com ell.
Van necessitar una bona estona per reaccionar. Calia fer alguna cosa! La mare de l’Octavi, més valenta que el seu pare, va intentar despertar l’Octavi. Bé, l’Octavi que no estava despert.
Primer el va sacsejar suaument, tot dient “bon dia, Octavi”. L’Octavi (és a dir, l’altre Octavi, el que ja portava una bona estona despert) ho trobava bastant estrany, això de veure com la seva mare intentava despertar-lo, però quan va veure que no funcionava va donar-li un cop de mà. Entre tots tres, van provar de despertar-lo de totes les maneres possibles: sacsejant-lo més fort, parlant-li a l’orella, destapant-lo… però no hi havia manera. L’Octavi seguia dormint.
Van trucar el metge. Naturalment, el metge es va quedar tan parat com ells. Va provar de despertar-lo de nou, va prendre-li el pols, es va assegurar que respirava normalment i, en definitiva, va provar de fer tot allò que un metge faria en un cas com aquest.
–He de dir que és la primera vegada en tota la meva carrera professional que em trobo una cosa així –va dir quan va acabar la visita–. El millor serà que el deixin dormir, a veure què passa. Així que es desperti, si us plau, facin-me un truc. Tinc molta curiositat per saber què ha passat aquí!

(Continuarà…)

Quan va marxar el metge, el pare de l’Octavi, que es deia Pep, va tenir una idea. Va preguntar a l’Octavi que estava despert:
-Què és el que et fa més por?
I ell va contestar amb una altra pregunta:
-Per què?
Però en Pep no li va dir el perquè, va insistir:
-Contesta, si us plau!
-Doncs, la foscor total. Per això a les nits tardo a adormir-me -va dir l’Octavi que estava despert-.
-La foscor? A la teva edat??? -va dir el pare-. Aix, no passa res.
-Per què ho vols saber? -va preguntar l’Octavi (el despert).
En Pep havia pensat que l’Octavi adormit potser es despertaria si vivia allò que més por li feia a l’Octavi despert. Així que van tancar-ho tot per deixar-ho ben negre i ben fosc. Però només van aconseguir que l’Octavi adormit es mogués una mica, entreobrís les parpelles i es donés la volta al llit per continuar dormint plàcidament.
Vist això, els pares van decidir tornar-se’n al llit. Era molt aviat i estaven ben trasbalsats. Però quan van anar a l’habitació i van obrir els llençols… la mare es va desmaiar. En Pep no s’ho podia creure. Es va posar a xisclar. Va cridar l’Octavi, però l’Octavi pensava que els pares estaven fent broma i no va fer cas del seus crits fins que es va adonar que eren massa crits. Va anar a veure què passava. Quan va arribar a l’habitació dels pares no s’ho podia creure: hi havia uns altres pares dormint al llit dels pares.
Els pares i l’Octavi desperts estaven tan estranyats que van decidir no fer res. Per passar l’estona, a veure si algú es despertava, es van posar a jugar a jocs de taula tots tres. Va passar el dia, però els altres pares i l’altre Octavi continuaven dormint, així que arribada la nit van decidir anar a dormir ells també. Això sí! Van apartar l’altre Octavi i els altres pares per poder tenir lloc als seus llits.
Però el que no sabien era que mentre ells s’adormien l’altre Octavi obria els ulls i es llevava. I feia exactament el que havia fet l’Octavi: cridar els pares en veure un altre Octavi al seu llit. Els pares hi van anar, van intentar despertar-lo i van trucar al metge.

(Continuarà…)

Va ser com si tornés a passar el dia, l’única diferència és que era de nit.
Crec que embolica una mica això que hi hagi dos Octavis així que millor hi posem noms: l’Octavi del dia és el que està despert durant el dia i l’Octavi de la nit és el que està despert durant la nit.
Al matí següent l’Octavi del dia, com en un matí qualsevol, es va llevar, va anar al lavabo per pentinar-se i va baixar a esmorzar. Quan s’havia despertat quasi no havia ni vist l’Octavi de la nit, però mentre menjava el bol de cereals se li va acudir una idea. Perquè els seus pares no el confonguessin amb l’altre, podia fer-li a l’Octavi de la nit una marca al front. De sobte, una veu el va despertar dels seus pensaments:
-Octavi, Octavi -era la seva mare-. Ei, que no m’has vist quan he entrat a la cuina?
-Ehem… no, estava massa concentrat pensant.
-I què pensaves? –va preguntar la mare, que a vegades és una mica tafanera.
-Res, res –va contestar ell, que ja tornava a estar absort en els seus pensaments.
A la tarda l’Octavi va agafar un retolador negre i es va tancar a la seva habitació. S’apropà amb cautela a l’Octavi de la nit, li va treure el llençol i li va escriure una O (d’Octavi) ben gran al mig del front. Però ell no sabia que això podia ser la causa de grans problemes…
Mentre sopaven, ell i els seus pares van parlar del que podien fer amb aquell Octavi i aquells pares, perquè estava clar que no es podien quedar a viure a casa seva tota la vida. Però com que no van arribar a cap acord ho van deixar per al proper sopar.
Finalment tots tres se’n van anar a dormir, i va ser just llavors que l’Octavi de la nit es va llevar, va anar al lavabo i quan es disposava a pentinar-se va veure la O reflectida al mirall. Aquell fet va fer que tot canviés perquè a partir d’aquell moment l’Octavi del dia i l’Octavi de la nit farien coses diferents. L’Octavi del dia, el matí anterior s’havia pentinat com sempre, en canvi l’Octavi de la nit va estar més d’un quart d’hora intentant treure’s la marca sense èxit. Quan va baixar a esmorzar no va menjar res, només pensava com podia haver aparegut aquella O al seu front.
En aquell moment la mare li va preguntar:
-Què tens al front?
-Doncs, la veritat és que no ho sé -va respondre l’Octavi.
La mare va deixar anar un sospir i va marxar una mica estranyada.
Llavors l’Octavi de la nit va tenir una idea…

(Continuarà…)

I si es quedava despert fins que es llevés l’Octavi del dia per poder parlar amb ell i coneixe’l millor? Va començar a donar voltes per la casa per no adormir-se, però al final es va marejar i va acabar estirat al costat de la rentadora i l’assecadora.
Aquella nit l’Octavi del dia va tenir un malson: tenia uns pares molt dolents que li feien fer totes les feines de casa, i just quan posava la rentadora per quarta vegada es va despertar. Eren dos quarts de vuit del matí i la primera sensació que va tenir va ser que tot havia estat un somni, perquè l’Octavi de la nit ja no era al seu llit, però en sentir en Pep queixar-se per no haver pogut dormir a causa de l’altre Pep, va descartar aquella idea. En aquell moment es va fer una pregunta:
-On era l’Octavi de la nit? -la veritat és que li era igual. Si se n’havia anat, millor, perquè això volia dir que els altres pares tard o d’hora també marxarien.
Quan ja s’estava acabant de rentar les dents i pensava anar a explicar aquell estrany somni als seus pares, la seva mare va cridar des del safareig:
-Pep i Octavi, veniu! -quan el seu pare i ell van estar al costat de la rentadora, la mare es va apartar i els va deixar veure l’Octavi de la nit estirat a terra, ben adormit, i després els va preguntar:
-Què hi fa aquí l’Octavi de la nit? Qui l’ha portat fins aquí? -En Pep i l’Octavi van negar amb el cap, responent així a la pregunta de la mare.
Allò li va fer pensar que potser hi havia alguna relació entre els seus somnis i els estranys fets que estaven succeint, ja que el seu malson havia acabat a la rentadora, i era allà on s’havien trobat l’altre Octavi.
Passat això van deixar l’Octavi de la nit dins el llit i van agafar el cotxe per anar a l’escola. Després de tantes emocions va ser un dia molt avorrit per a l’Octavi del dia. A la sortida de l’escola va pensar d’explicar als seus amics el que li havia passat aquell cap de setmana, però després va pensar que seria millor mantenir-ho en secret.
(Continuarà…)

Quan va arribar a casa es va estirar en el llit tot observant el sostre. Pensava què podria fer per tornar a la vida normal. Bé, d’una banda volia tenir una vida emocionant però d’altra banda no volia fer-se més embolics i tornar a tenir el llit per a ell sol. De cop i volta, se li va encendre la bombeta: Si ell s’escrivís a ell mateix missatges al mòbil, quan l’Octavi de la nit mirés el mòbil els veuria. I el més important de tot: ES PODRIEN COMUNICAR.
L’Octavi del dia va agafar el mòbil i va escriure:
-Hola, Octavi de la nit, sóc l’Octavi del dia. Per molt estrany que et sembli he trobat aquesta manera de comunicar-me amb tu i així ens podrem conèixer millor.
Va prémer el botó d’enviar missatge i quan va veure que sortia la icona d’enviat va fer salts d’alegria i se’n va anar al llit molt emocionat.
L’Octavi de la nit es va llevar, es va dutxar, es va pentinar i es va vestir, i va esmorzar. Va agafar la motxilla. Era dimarts i com tots els dimarts li tocava anar a l’escola caminant. En el camí s’avorria molt perquè, com que encara tenia la O marcada al front, els seus amics se’n reien i no volien anar amb ell. Llavors va agafar el mòbil i va mirar els missatges. Tenia un missatge! Que estrany, a aquella hora ningú li enviava missatges. Va mirar què hi posava i… oh, sorpresa! Era de l’Octavi del dia.
Després de pensar una estona, l’Octavi de la nit va escriure:
-D’acord, com és que estàs aquí?
L’Octavi de la nit va apagar el mòbil i va continuar caminant. Un cop acabada l’escola va anar corrents cap a casa, es va posar el pijama, va dir bona nit als pares i, com que no tenia gana, se’n va anar a dormir. Es va adormir ràpidament.

(Continuarà…)

Quan l’Octavi del dia es va llevar i va esmorzar, va anar a buscar el mòbil. Va veure que hi tenia un missatge que deia:
-D’acord, com és que estàs aquí?
L’Octavi del dia no va ho va entendre i va escriure:
-No entenc a què et refereixes.
Després va agafar la motxilla i, com cada dimecres, els seus pares el van portar a l’escola. Durant l’avorrida classe de mates amb la Sandra va estar pensant què podia demanar-li a l’Octavi de la nit. Finalment va decidir que li demanaria que gravés els seus amics amb la càmera de vídeo i després li deixés la càmera a la tauleta de nit. Quan va acabar l’escola li va enviar un missatge explicant-li el que havia pensat durant la classe.
Doncs així va ser. Quan l’Octavi de la nit es va despertar, va agafar el mòbil i hi va veure el missatge. Va esmorzar i després va agafar la càmera i va marxar a l’escola. Durant l’hora del pati l’Octavi de la nit va estar gravant els seus amics: el Pere, el Joan… En tornar de l’entrenament de futbol, l’Octavi de la nit va sopar ràpidament i va anar al llit després d’escriure aquest missatge al mòbil:
-Aquí tens les gravacions.
I va deixar la càmera a la tauleta de nit. Quan l’Octavi del dia es va llevar, va agafar les gravacions i va veure que els amics de l’Octavi de la nit eren els mateixos que els seus.

(Continuarà…)

Aquest descobriment el va deixar impactat i per això va tenir el següent pensament: “Si els meus amics també tenen uns dobles de nit… Per força s’haurien d’haver adonat. Els hi hauria de preguntar,però possiblement pensaran que estic boig…Prou de dubtar,els hi preguntaré tant sí com no. Si no acabaré boig de veritat amb tanta intriga.
I dit i fet, es va dutxar, vestir i esmorzar amb una rapidesa impròpia d’ell. Els seus pares van quedar sobtats de com havia anat de ràpid en fer tot, només havia tardat deu minuts!
Amb l’empenta de la intriga va córrer com un desesperat cap a l’escola, esperant trobar-hi algun dels seus amics, com ara en Pere i el seu germà bessó, en Joan, que sempre arribaven com a mínim vint minuts abans.
Anava tan absort dins dels seus pensament que ni tan sols va veure a la Gwen fins que va xocar amb ella, literalment. Ambdós van caure i, també, els llibres que ella portava. L’Octavi va obrir els ulls, que havia tancat com a acte reflectiu, i la va veure: amb els seus cabells suaus, els ulls sincers… De cop es va posar molt nerviós i, tot demanant disculpes, la va ajudar a recollir els llibres. Ella com a resposta li va dedicar un somriure tímid. Es notava d’una hora lluny que també estava nerviosa.
L’Octavi l’havia conegut en començar la secundària, ja feia tres anys, quan la Gwen va arribar d’Alemanya. Quan la va veure per primer cop es va enamorar de seguida. Amb el pas del temps s’havien fet molt amics, però des de feia poc les coses havien canviat. Tots dos es posaven nerviosos si estaven l’un al costat de l’altre. Estaven ben enamorats, però cap dels dos s’atrevia a declarar el seu amor. I els amics comuns constantment en feien broma. Ell esperava que algun dia un dels dos, preferiblement ell, s’armés de valor i declarés el seu amor correspost. I no anava gaire errat…
Volia quedar-se allà de peu, només observant-la, però un pensament fugaç li va tornar els peus a la Terra: tenia una missió (si és que la podem anomenar així): Havia de preguntar als seus amics si havien conegut els seus dobles de nit.
Així que es va acomiadar demanant perdó a la Gwen per enèssima vegada i va reprendre el seu camí posant-se a córrer. Els pulmons li reclamaven parar i agafar més oxigen, però continuava corrent. Les cames li punxaven per tot arreu demanant descans, però ignorava els mals, o al menys ho intentava, apaivagant-los amb el pensament de saber la veritat.
Finalment, quan creia que es desmaiaria de l’esforç, va veure la façana de l’escola, que havia admirat des de feia anys. Tot i que l’escola havia canviat d’edifici, havia mantingut la porta principal. Encara recordava el dia que va creuar per primera vegada aquella porta… No, ara no es podia permetre el luxe d’entrar en els seus records. Va entrar al pati de l’escola i el va analitzar buscant amb els ulls un indici d’algun amic entre els alumnes que començaven a entrar. Va mirar el rellotge, quedaven deu minuts perquè sonés el timbre, s’havia d’afanyar, aviat tot seria un guirigall i llavors seria impossible localitzar els seus amics. Va mirar a l’esquerra, a la dreta… I allà estaven! Va córrer cap a ells. “Haig d’anar més sovint a córrer i al gimnàs, no estic gens en forma” va pensar en veure’s cansadíssim. Es va plantar davant d’en Logan, en Luke i els bessons, i els va deixar anar ràpidament i sense embuts, més decidit que mai, la pregunta següent:

(Continuarà…)

-Vosaltres també heu descobert que teniu uns dobles de nit que es desperten quan vosaltres esteu dormint i dormen quan esteu desperts?
-S’ha tornat boig, ja us ho havia dit jo que era perillós i que estava per tancar!
L’Octavi es va girar i va veure l’Andrés, un dels nens “guais” de l’escola, que es passava tot el dia fent-li la punyeta i rient-se d’ell.
-Tenies raó, xaval, sí que està per tancar -va dir en Luke.
L’Octavi no s’esperava que ell ho digués, pensava que era el seu amic i que mai el tractaria de boig ni que es llancés per un precipici, però es veu que l’Octavi anava una mica (per no dir bastant) equivocat amb el que pensava i que les coses havien canviat moltíssim.
En veure que tots els nens començaven a creure que estava boig i que no podia anar sol pels carrers perquè era un perill, l’Octavi es va posar a córrer, córrer i córrer fins que, exhaust, va caure a terra plorant, amb els pulmons que el cremaven i les llàgrimes que no el deixaven respirar.
Quan es va despertar, estava en un lloc tot blanc, ho veia tot borrós però podia sentir amb claredat crits i plors llastimosos com no n’havia sentit mai. Primer va pensar que era encara a l’escola amb tots els nens cridant i rient-se d’ell, però quan la vista se li va aclarir va veure una cosa que mai havia vist, una cosa que el va causar una sensació pitjor que la d’estar a les fosques, un horror profund i agonitzat: aquella cosa era…

(Continuarà…)

Quan se li va aclarir la vista, va veure un nen, un nen plorant desconsoladament sense res que l’aturés, ajagut dins d’una incubadora d’aquelles on jeuen els nens acabats de néixer durant unes setmanes. Però el que el va xocar va ser que, allà on es posaven els noms i els cognoms perquè no hi hagi complicacions, hi havia escrit amb lletra majúscula: RAMÍREZ CEBOLLETA, OCTAVI.
Era el seu nom.
Van passar dos minuts llargs. Després, el cap li va esclatar en mil preguntes: què havia passat? Havia viatjat en el temps? Havia obert un portal interdimensional? Era enmig d’un somni?
Va intentar despertar-se pessigant-se com fan a les pel·lícules i, de cop, es va veure caient des d’unes escales de fusta. És clar! Era de nou al pis de dalt, s’havia tornat a adormir al costat de la rentadora! Així, ho havia somiat tot, absolutament tot. Es va posar a saltar i a donar bots d’alegria de la il·lusió que li feia tornar a tenir el llit per a ell solet. Va baixar les escales (les que encara no havia baixat amb la caiguda), i va anar corrents a avisar els seus pares. Entre les escales i l’habitació dels pares hi havia la seva habitació, i quan va passar pel costat va veure que hi havia algú. Va obrir la porta del tot i va veure que hi havia… l’Octavi. Però no era l’Octavi de sempre, no, aquell estava despert, i li va dir:

(Continuarà…)

– Què hi fas aquí? No hauries d’estar dormint?
– No! Al contrari! Hauries d’estar tu, dormint! -va dir l’Octavi de nit.
Hi va haver un moment de silenci, i els pares de l’Octavi de nit van dir que si l’Octavi de dia estava despert, els seus pares també ho devien estar. I van començar a buscar-¬los, però no els van trobar.
Els van esperar, esperar i esperar… Passaven les hores i no donaven senyals de vida. Quan portaven quatre o cinc hores esperant, es va obrir la porta i van aparèixer els pares de l’Octavi de dia. Primer van veure el seu fill, i quan la mare es disposava a renyar-lo perquè no havia anat a l’escola, va veure la seva doble i es va quedar paralitzada. Es van fer dos minuts de silenci, fins que la mare de l’Octavi de nit va dir que havien de parlar, perquè ja no podien més, dormint tots quatre en un sol llit de matrimoni. Com la casa era de tots sis, però uns la utilitzaven de dia i els altres de nit, van decidir viure¬-hi tots, cadascú amb els seus horaris. Aquell cap de semana van comprar un llit per l’Octavi de nit i un llit de matrimoni pels seus pares. També es van repartir qui pagava el menjar, la casa, el gas, l’aigua…

(Continuarà…)

Es van acabar cansant de viure tots junts en una mateixa casa: per exemple, els de dia sempre es deixaven la cuina bruta i com que els de nit eren molt maniàtics de la neteja no els agradava gens trobar tota aquella brutícia. L’Octavi de nit era molt desordenat i deixava tots els llibres tirats pel terra i el de dia no ho suportava.
Van decidir que estalviarien per comprar-se una altra casa. La casa que van comprar, però, era molt petita i vella, i per això ningú no hi volia anar. A més, la casa on vivien se l’estimaven molt.
Llavors van decidir fer-ho a sorts, però no es posaven d’acord. Al final van pensar que se n’hauria d’anar la família que va aparèixer última, però com que no sabien quina era van acabar en una discussió.

(Continuarà…)

La mare de dia va agafar un plat de l’armari i li va llençar a la mare de nit. La mare de nit el va esquivar i va agafar un tomàquet de la nevera i el va aixafar en tota la cara de l’Octavi de dia. En un moment allò es va convertir en una batalla campal de tots contra tots.
Al cap d’una bona horeta de plats trencats i menjar pel terra van decidir que ja en tenien prou (a més s’havien acabat les vaixelles que els havien regalat les respectives àvies de dia i de nit). I, un cop tots desfogats, va arribar la calma. Van estar tots d’acord a anar a buscar una resposta i una solució per tot el que els estava passant.
Els Octavis van recopilar un munt de revistes de ciència en paper i per internet. Els pares buscaven científics que haguessin estudiat alguna cosa sobre dimensions paral·leles. I les mares dedicaven totes les tardes a llegir revistes especialitzades i cercar en blogs de ciència.
En una cantonada de la pàgina de la revista que feia cent trenta-dos van trobar un article d’un físic de la Facultat de Ciència i Tecnologia de la Universitat d’Oxford que explicava que en unes condicions molt específiques de llum i acceleració temporal es podria donar la possibilitat, molt remotament, que es despertés un forat negre en l’espai-temps que creés una dimensió paral·lela. Amb això en van tenir prou. Van decidir tots plegats que es prenien una setmaneta de vacances i que se n’anaven a la Gran Bretanya a visitar el professor Schrödinger.
Durant dos dies tot van ser reserves, maletes, bitllets, avions i, curiosament, les dues famílies van treballar a l’una. Després d’acomodar-se en un hotelet de la pintoresca ciutat d’Oxford van anar cap a la universitat amb la esperança de trobar una solució i potser tornar una sola de les famílies, assumint el risc que això suposava.
El professor Schrödinger, un ancià alt i prim com un filferro, després d’escoltar les explicacions precipitades de les dues famílies, els va explicar, mentre acariciava el seu gat, que just en les dates que deien que va començar el fenomen dels duplicats, un grup internacional de científics havien detectat que un forat negre, l’anomenat XBS25R, s’havia empassat un sistema solar molt semblant al nostre de l’altra punta de la galàxia i que, segons la seva teoria, l’havia acostat massa al nostre sistema solar fent que es teletransportessin només les formes de vida que tenien un duplicat en aquest planeta, es a dir la família de l’Octavi i alguns individus més del seu entorn.
Les dues famílies es van quedar de pedra, no gosaven ni preguntar si això tenia solució. El professor va continuar el seu discurs, “l’única solució que veig”, va dir, “és que us hi avingueu a viure tots junts en aquest planeta, sense interferir els uns amb els altres. La Terra és prou gran per acollir-vos a tots. Sense oblidar però que un dia igual que us heu duplicat podeu tornar a simplificar-vos, perquè les lleis que governen els forats negres ens són del tot desconegudes i no podem predir si això és un fenomen reversible o si la situació no té marxa enrere”.
Han passat els anys, la vida ha continuat per a les dues famílies, els Octavis s’han fet inseparables, ni ells mateixos saben quina era la família de dia ni la de nit. L’Octavi, aquest matí ha anat a la universitat on estudia Astrofísica, ha trobat a faltar alguna cosa. Ha passat un matí neguitós, dolent, cap experiment no li ha servit per a res… S’ha sentit sol. El seu amic Octavi no ha arribat avui al laboratori.

El relat de l’Octavi el van escriure l’Oriol i el Tomàs, l’Iria, el Noel, la Martina, el Pau, la Gemma, el Pol, el Roc, l’Eric, la Marina i la Camila.

EL REI DUNDAS. Conte del grup que ha llegit La casa del professor Kürbis

Dundas I no era un rei com els altres. Poques vegades se’l podia veure assegut al tron rebent els seus súbdits o convidant als nobles del país a banquets i caceres, al contrari: Dundas I era el més treballador de tot Thule.
Cada matí, abans que el gall despertés els habitants del país, ell ja s’havia llevat i es dedicava a portar llenya a totes les cases, encendre els focs i fer l’esmorzar pels dos o tres milers de súbdits d’aquell país tan petit. I sort que no eren més! Perquè després d’esmorzar, anava casa per casa fregant els plats i ajudant als més grans a vestir-se. I així fins al vespre, que marxava cap al seu palau tan esgotat que sovint es ficava al llit sense sopar.
– Ets una mica babau, Dundas! –li deien els reis dels països veïns quan coincidien en un casament reial o en una celebració important–. Et passes el dia treballant pels teus súbdits per comptes d’obligar-los a ells a treballar per a tu com fem la resta de reis.
–I què voleu que faci! –responia ell–. Si no ho fes em farien fora! Ningú no vol que el mani un rei si no en treu res a canvi.
Un matí, el rei Dundas es va llevar amb molt mal de coll i tanta febre que el cap li donava voltes.
–Avui no crec que pugi sortir del llit –es va dir. I va tornar-se a tapar amb el cobrellit reial per descansar una estona més.
Però no va poder dormir gaire. Mitja hora més tard, es llevà d’un bot en sentir uns cops molt forts a la porta de palau. Va mirar per la finestra i va veure tots els habitants de Thule concentrats a la plaça.
–Fan cara d’estar una mica enfadats… –va pensar.

(Continuarà…)

El rei Dundas I va agafar una manta que cobria el llit, se la va posar sobre les espatlles i va sortir corrents de l’habitació. Va travessar el seu palau enorme fins arribar a la porta principal. Es va plantar davant la porta com un estaquirot. I quina va ser la seva sorpresa
quan va obrir la porta! Una quantitat impressionant de ciutadans de Thule rondinaven i l’escridassaven. Li van tirar en cara que no hagués anat a fer l’esmorzar dels ciutadans, ni portat la llenya… Els seus crits cada cop eren més i més forts.
-Rei Dundas I, no facis el gandul. Surt del palau i vine a fer les teves feines!
El rei no podia comprendre el que estava passant. Amb tota la feina que ell havia fet per ells, com podien estar enfadats? Tot d’una digué, amb veu solemne:
-No m’ho puc creure, sou una colla d’egoistes, tots plegats. Avui no em trobo bé, tinc mal de cap i febre, per això no he vingut.
Però tot i les seves explicacions, els ciutadans no paraven de cridar cada cop més i més fort. Els era igual que el rei no es trobés bé. Ells només volien que els fes tota la feina. De cop, el rei va agafar un megàfon i digué:
-A partir d’ara les coses canviaran a Thule. Faré com la majoria de reis dels altres països. Ja no faré tot el que feia fins ara. Ara sereu vosaltres qui fareu tot el que jo us mani. Com que sou uns desagraïts i uns egoistes que no valoreu res, ara us adonareu de tot el que jo feia per vosaltres!

(Continuarà…)

Els ciutadans i ciutadanes de Thule estaven enfurismats amb el rei, no entenien la seva dràstica decisió i com havia pogut canviar tant de la nit al dia. Només miraven pels seus interessos i el seu benestar i no els preocupava res més.
A la ciutat no es parlava de res més que no fos el gran egoisme d’en Dundas i de com de mal rei era. Com era possible aquest canvi tant radical que havia fet de caràcter?!
Cada dia, i durant una setmana, un grup nombrós de ciutadans es manifestava a la porta del palau amb grans pancartes reivindicant al rei que tornés a servir al poble tal i com ho havia fet fins aleshores.
En Dundas I cada cop estava més i més empipat. Veia que els seus ciutadans no tenien gens d’empatia, i que cada cop la cosa s’anava complicant més. Però no sabia com podia fer-ho perquè la gent s’adonés del que estava passant a Thule.
Un dia, la Resly, una noia jove que tenia una parada de verdures al mercat de la vila, va anar a la plaça major, davant del palau, i va dir a tots els manifestants que hi havia en aquell moment:
-No veieu que no esteu sent justos amb el rei? Fins ara ell ho ha fet tot per nosaltres. En Dundas no ha sigut com la gran majoria de reis que hi ha als països pròxims. Ell ha sigut amable i bondadós amb tots i cadascun de nosaltres.

(Continuarà…)

Els ciutadans van començar a veure que ningú els portava la llenya, ni els feia l’esmorzar, a la gent gran ningú els vestia… i els dies passaven. Thule va canviar, i ara tots es valien per si sols. Els més forts ajudaven als més febles. I a poc a poc es van anar organitzant.
Des de la seva malaltia el rei no havia sortit del palau i ningú l’havia tornat a veure. La Resly, que es preocupava pel rei, va anar a veure’l, però el rei no li va obrir la porta. Va picar i picar, però ningú no va contestar. En aquell moment passava un dels criats del rei i li va explicar a la Resly que el rei havia marxat. Havia anat a visitar el rei Maca per tal que l’ajudés a regnar.
El rei Maca li va donar un consell:
-Rei Dundas, ves-te’n al teu poble i no t’enfadis ni t’amaguis.
El rei Dundas va tornar al poble i va veure que tothom s’arreglava per si mateix i que ja ningú no el necessitava per fer les feines diàries. Aleshores es va posar molt i molt content i va decidir seure en el seu tron i regnar com un rei.

(Continuarà…)

Els ciutadans de Thule van veure que no tenien dret a enfadar-se, perquè Dundas I els ho havia fet tot i havia estat un bon rei.
Va passar el temps, la Resly va tornar a visitar el rei, i aquesta vegada va ser el rei qui va obrir-li la porta. Dundas pensava que era el seu germà qui picava, però de cop va veure la Resly i va estar a punt de desmaiar-se en veure tanta bellesa. Per la seva banda, la Resly es va emocionar en veure un rei tan jove, tan guapo i tan bo.
El rei Dundas I, que no era pas ximple, va convidar la Resly a un te amb pastes i pastissets. Van parlar i parlar, i es van enamorar.
Algú va trucar al timbre just en el moment que es feien un petó. Els dos es van espantar!
Trucava l’alcalde de Thule que venia a anunciar:
-Al poble s’han adonat que s’havien equivocat i, per compensar el mal i el dolor, faran una festa aquesta nit.

(Continuarà…)

La Resly i el rei Dundas I van quedar que es veien al festeig.
Mentrestant, els habitants de Thule preparaven la festa amb llums i llumetes, fanals i fanalets, pastissos i pastissets…
A les sis de la tarda va començar la celebració, tots anaven ben guarnits, amb collarets, anells, corbates i mocadors colorits.
El rei va arribar amb una carrossa d’or tota engalanada de flors. Una hora més tard el rei es va adonar que faltava una cosa.
-Flors? -es va preguntar. No, de flors n’hi havia massa.
-Menjar? No, de menjar n’hi havia per tot arreu.
-Gent? Ah, Ah, no, no. Però potser sí que hi faltava alguna gent.
-Em sembla que ja sé qui trobo a faltar. És… una persona que estimo molt.
I en aquell moment…
-La Resly! Falta la Resly! -que estrany, com pot ser si havíem quedat?

(Continuarà…)

Llavors el rei va començar a buscar la Resly entre la gent, sota les taules, darrere les bambolines, entre els músics de l’orquestra… La va buscar per tot arreu però no la va trobar. En Dundas estava molt trist. Llavors va veure tres nenes molt boniques, amb unes corones de flors al cap, i els va preguntar per la Resly.
-Se t’ha acudit mirar dalt de les escales, dins de la petita església?
El rei va pujar les escales corrents i va entrar a l’església. Va quedar bocabadat. L’església estava molt ben decorada, i la Resly, vestida de blanc, hi era al bellmig. Estava tan guapa. En Dundas es va costar per fer-li un petó quan va sentir sorolls i veus darrere seu. En girar-se va veure la gent del poble rient i parlant. Estaven molt contents. Un senyor del grup va dir:
-Majestat, això és una festa sorpresa. Com pots veure es tracta d’un casament. D’entre la gent van sortir les tres nenes que es van acostar a la Resly amb una corona de flors blanques i la van posar al seu cap.

(Continuarà…)

-Quina alegria! -va exclamar el rei Dundas I en veure la Resly, somrient, al peu de l’altar.
El rei es va apropar a la Resly i la cerimònia nupcial va començar mentre els súbdits s’agenollaven al darrere dels nuvis. Llavors es van casar. Mentre es feien un petó va començar a ploure a bots i barrals.
En sortir de l’església i davant d’aquella cortina d’aigua que rajava del cel, tots els súbdits es van posar en dues fileres a banda i banda del caminet i, aixecant els braços ben amunt, van alçar un tendal tant llarg que no s’entreveia el final, però que semblava dirigir-se a palau. Volien protegir el rei i la Resly, ara convertida en reina, de la pluja i el vent com a gest d’agraïment al rei que tant els havia cuidat. A la fi, comprenien el que la Resly els havia intentat dir.
Els nuvis van passar per dessota el tendal, mentre la canalla els llançava pètals de flors sota aquell dosser improvisat i llarguíssim, fins que pas a pas van arribar a palau.
Abans de traspassar la porta, el rei Dundas I es va girar cap als súbdits i amb una veu potent perquè tots el poguessin escoltar, els va dir:
-N’estic orgullós, de tots vosaltres. Sou els millors súbdits que un rei pot tenir.
En escoltar les paraules del rei, va esclatar una gran ovació per tot el país de Thule.
Aleshores, el rei i la Resly van entrar a palau. Al saló principal es van trobar un regal inesperat i sorprenent.

(Continuarà…)

Llavors es van acostar i el van obrir: hi van trobar dues corones. De cop i volta van aparèixer tots els reis. Un rei va dir:
-Són per vosaltres.
Però Dundas va respondre:
-A mi no m’agrada quedar-me assegut al tro amb la corona. Ara ajudaré la gent i viuré aventures pel món. Cada dia que marxi, tornaré per ajudar els altres i per estar amb la Resly. Els que facin de criats no ho faran mai més, perquè jo no en necessito cap ni un. I si algú vol, podrà venir amb mi a viure aventures pel món. Tampoc vull res de plata, or…, res de reis. Jo sóc un home normal i corrent, solament que visc en un palau. Qui vulgui podrà entrar-hi a sopar, berenar, esmorzar…
La gent es va posar molt contenta en sentir-lo parlar. A partir d’aquell dia tothom ajudava tothom i ningú es quedava sol.

(Continuarà…)

La ciutat de Thule era molt feliç i com agraïment li van regalar un arc amb fletxes per anar a caçar i viure aventures.
Un dia ell i els seus companys de caça van anar a provar l’arc, a caçar al bosc dels avets, però quan van entrar al bosc van veure que tot havia canviat, els arbres estaven secs, les plantes estaven aixafades i mig mortes, com si el bosc estigués malalt.
De sobte, es van espantar molt. Un ós negre i ferotge els va saltar a sobre per sorpresa. La sort va ser que no ferís ningú.
Van començar a córrer i van arribar al Palau per avisar que hi havia un ós al bosc. Els guardians van protegir el rei Dundas I, la Resly i la població des de les muralles del Palau.
Passats uns dies sense cap problema, van tornar al bosc per matar l’ós i no viure espantats que els ataqués. Però en arribar van veure que l’ós protegia unes cries, uns ossets, i que només volia que estiguessin segures. I es van adonar que l’ós els volia dir alguna cosa sobre el que estava passant al bosc.

(Continuarà…)

Però com que ells no parlaven el llenguatge dels óssos, l’ós els va indicar unes marques, que eren com uns senyals, que havia deixat al bosc. Sorprenentment, les marques eren dibuixos. Una tenia forma d’arbre sec, l’altra de goril·la, la següent era com un dibuix d’una muntanya d’herba, i l’última una corona de rei, del rei Maca! La gent de Thule van entendre que allò volia dir que el rei Maca havia llençat una pila de menjar de goril·la, perquè aquest arribés i destruís el bosc. Així que van decidir entrar al bosc per treure el menjar de goril·la. S’emportaren el menjar a la ciutat per cremar-lo, però el goril·la, que tenia molt bon olfacte, l’olorà i entrà a la ciutat amb tota la seva fúria.
Tothom estava molt espantat. La Resly, que era molt sàvia, va fer una poció per tranquil·litzar la fera, però es va equivocar amb un ingredient, i aquella poció feia que els animals parlessin. I en llençar-li per sobre la poció, el goril·la va començar a cridar:

– Jo no us vull destruir, només necessito que em torneu el menjar per donar-lo als meus fills! A la meva selva estem passant molta gana, perquè el rei Maca ens la va destruir.
El rei Dundas I, agafant un megàfon, va cridar als seus súbdits:
-Anirem a veure el rei Maca, per explicar-li que no pot regnar com un rei dolent, sinó que ha de respectar i estimar els seus súbdits i animals i boscos.

(Continuarà…)

El rei Dundas i els seus súbdits van agafar els cavalls i es van posar a fer camí cap al palau del rei Maca.
Un cop van ser al palau del rei Maca van intentar convèncer-lo que aquestes coses no s’havien de fer:
-S’ha de regnar com un rei bo, si no la gent i els animals del teu país no t’estimaran i ja no et voldran mai més! -digué Dundas.
El rei Maca es quedà mut durant uns instants:
-Doncs així és com m’ho va ensenyar el meu pare i al meu pare el seu pare, i al meu avi… Potser teniu raó, la veritat és que mai m’havia aturat a pensar-ho -va remugar el rei Maca -Sí, a partir d’ara intentaré ser un rei bo per sempre més, i aconseguir que tothom que visqui al meu reialme estigui content, ajudant-los en les feines, treballant com ells i escoltant-los.
Després d’allò tot va tornar a la normalitat, i en aquell món tots els reialmes convisqueren en pau. I al cap de poc temps, una alegria van tenir, va néixer el petit Dundas II.

El relat del rei Dundas el van escriure l’Oriol i el Pau, el Guillem, l’Elda, la Maria Tarikua, la Malú, la Isabel, el Noel, la Cristina, l’Ares, el Ramón i la Rita.

Ens sembla meravellós poder viure experiències com aquesta!
El llibre d’on va sortir tot plegat, el podeu comprar a la botiga online:

L’ILLA DE LES CARTES PERDUDES
http://www.patidellibres.com/lilla-de-les-cartes-perdudes.html

LA ISLA DE LAS CARTAS PERDIDAS
http://www.patidellibres.com/es/la-isla-de-las-cartas-perdidas.html

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *